Al juliol de 2005, Espanya es va convertir en el tercer país del món a legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe. Dues dècades després, aquest aniversari no només representa un triomf històric en matèria de drets humans, sinó una oportunitat per reflexionar sobre el camí recorregut —i el que encara queda per recórrer— per a la plena igualtat del col·lectiu LGTBIQ+ a nivell global.
El que s’ha aconseguit fins ara mereix ser celebrat. Però també convida a observar el context internacional amb una mirada crítica, perquè els avenços no han estat universals, i els retrocessos, malauradament, són una realitat en moltes regions.
Dues dècades d’avenços: el mapa del progrés LGTBIQ+
Des de l’any 2001, quan els Països Baixos es van convertir en el primer país del món a legalitzar el matrimoni igualitari, l’onada de drets ha anat creixent. El 2024, ja són 38 els països que han aprovat el matrimoni entre persones del mateix sexe, i molts més els que han avançat en altres drets civils com l’adopció, el reconeixement legal de la identitat de gènere o la protecció davant la discriminació.
Algunes fites destacades:
- Europa ha liderat bona part d’aquesta transformació: Bèlgica, Noruega, Islàndia, Alemanya, França i, més recentment, països amb una tradició més conservadora com Grècia, Eslovènia o Estònia, han aprovat lleis inclusives.
- L’Amèrica Llatina ha estat un referent regional. L’Argentina va ser pionera el 2010, i després s’hi van sumar l’Uruguai, Colòmbia, el Brasil, Xile, l’Equador i Costa Rica.
- A Oceania, Austràlia i Nova Zelanda van consolidar les seves lleis igualitàries després de processos democràtics i mobilització ciutadana.
- Àsia va començar a fer els primers passos amb Taiwan el 2019, i Tailàndia ha aprovat el 2024 el matrimoni igualitari, convertint-se en el segon país asiàtic a fer-ho.
- A l’Àfrica, només Sud-àfrica ha legalitzat el matrimoni igualitari (el 2006), encara que la criminalització persisteix en més de 30 països del continent.
Molt més que matrimoni: drets que construeixen dignitat del col·lectiu LGTBIQ+
El matrimoni igualitari és un símbol potent, però no esgota les demandes del col·lectiu LGTBIQ+. Al seu voltant s’han aconseguit importants avenços en molts països:
- Reconeixement legal de les famílies diverses, incloent-hi l’adopció conjunta, la filiació automàtica en parelles del mateix sexe, o l’accés a la reproducció assistida.
- Lleis d’identitat de gènere, que permeten a les persones trans i no binàries modificar el seu nom i gènere en documents oficials sense requisits patologitzants ni intervencions mèdiques obligatòries.
- Protecció davant crims d’odi, discriminació en el treball, l’accés a la salut, l’educació o l’habitatge.
- Educació inclusiva, promovent la diversitat sexual i de gènere en els currículums escolars, encara que molt desigual segons la regió.
L’Orgull LGTBIQ+ com a trinxera: retrocessos i resistències
Tanmateix, la realitat global està lluny de ser homogènia. Mentre alguns països avancen, altres retrocedeixen. En els darrers anys hem assistit a:
- Criminalització reforçada en països com Uganda, Nigèria, Rússia o l’Aràbia Saudita. En alguns casos, s’hi contempla fins i tot la pena de mort per relacions entre persones del mateix sexe.
- Discurs d’odi institucional: governs que impulsen lleis “anti-propaganda” LGTBIQ+, com a Hongria o Polònia, o vetos a continguts educatius o culturals.
- Lleis anti-trans als EUA, on diversos estats han restringit l’accés de persones trans a tractaments hormonals, lavabos públics o competicions esportives.
- Violència social creixent, incloent agressions, assassinats i persecució policial en molts països, fins i tot dins de democràcies formalment protegides per la llei.
Aquest context posa de manifest que els drets conquerits poden no ser definitius. Requereixen vigilància, mobilització i polítiques públiques actives per sostenir-los.
El que encara queda per assolir
En aquest aniversari, és vital reconèixer que el camí cap a la igualtat plena està incomplet. Entre els principals reptes globals destaquen:
- Despenalització universal: encara hi ha més de 60 països que criminalitzen les relacions entre persones del mateix sexe.
- Reconeixement legal de persones trans, no binàries i intersexuals: en molts llocs, encara s’exigeix esterilització, avaluacions psiquiàtriques o llargs processos judicials per reconèixer la identitat de gènere.
- Protecció davant la discriminació: només 11 països al món prohibeixen explícitament la discriminació per orientació sexual i/o identitat de gènere en tots els àmbits.
- Accés igualitari a la salut: des de teràpies hormonals a salut mental lliure de prejudicis, passant pel dret a una atenció mèdica sense discriminació.
- Visibilitat i representació: als mitjans de comunicació, espais laborals, política i educació, continua havent-hi una clara infrarrepresentació de persones LGTBIQ+ en rols de lideratge.
L’Orgull no és només una celebració, és un acte polític
A 20 anys del matrimoni igualitari a Espanya, és moment de celebrar l’amor, la dignitat i la igualtat. Però també de mirar cap enfora: hi ha qui encara no pot viure amb llibertat la seva orientació o identitat, hi ha drets sota amenaça, i hi ha noves generacions que mereixen créixer en un món sense por.
La igualtat no és un destí, és una construcció col·lectiva. I cada Orgull és un recordatori que els drets es conquereixen, es defensen i s’amplien, juntes i junts, cada dia.